Contraportada

A diferència dels mites, considerats més fantasiosos, irreals o críptics, les llegendes es presenten com fets que van succeir en un temps real i en un context històric determinat. Els protagonistes sovint eren éssers de carn i ossos que es movien en uns indrets que avui en dia encara existeixen o són perfectament localitzables.
No obstant això, les llegendes, tot i el seu rerefons de versemblança, són qüestionades en un món modern regit per la lògica. Es consideren creences infundades, se les priva de tot anàlisi racional i queden finalment relegades al món dels nens, joves i ancians.
És precisament una nena que està travessant el llindar de l’adolescència, la que no satisfeta amb les explicacions que rep sobre la llegenda d’una anciana, “la vella del llac”, intenta indagar i descobrir-ne l’origen. Sent curiositat per saber el com i el per què sobre l’existència d’aquesta velleta singular.
Immersa en la recerca, troba un món sorprenent on el passat i el present s’entremesclen i es confonen. Nàiada és una ficció que sorgeix del nucli de la llegenda, arrelada a una realitat que desconeixem, però que podem intuir; ja que les llegendes estan fetes del material amb què es construeixen els somnis, les il•lusions i els grans èxits de la humanitat. Mentre una sola persona recordi, el vincle atemporal continuarà viu i les portes romandran obertes al món de la imaginació.
Nàiada, també és un homenatge a la Cerdanya, a la seva gent, als seus paisatges esplendorosos i a la majestuositat de les seves muntanyes. I també a les aigües cristal•lines, els camins amb petjades diminutes, els sons misteriosos i les veus que s’escolten a les profunditats dels boscos. Va ser allà on va sorgir aquesta història.

Nota sobre aquesta edició

En la versió publicada no s’ha inclòs el pròleg per considerar que era excessivament llarg i descriptiu, i potser mancat d’interès per a determinats lectors. He optat per entrar de ple a la història, a l’acció pròpiament dita, d’una manera més fresca i àgil. La nàiada ja es troba al llac.
A la part omesa es narra el descens des del seu lloc d’origen, el llac de Lanós, fins a la seva arribada a l’estany de Puigcerdà. En el seu viatge, es desplaça a través de febles rierols i cursos d’aigua que desemboquen en el cabalós riu Carol. Són les aigües d’aquest riu les que alimenten la sèquia de les que es nodreix el llac de la capital ceretana.
Comença així:

“Llisca per la superfície mansa i freda del llac abans de marxar, sense fer soroll. Les aigües encara adormides gairebé no s’agiten. El temps sembla estar aturat. Els cabells llargs i rossos, cenyits al front amb un fil trenat de plata, floten rere seu i la segueixen convertits en una capa d’or. S’atura davant la seva roca preferida, la qual emergeix sobre l’aigua com el barret d’un bolet gegantí, els líquens i les delicades molses cobreixen l’aspra superfície creant un flonjo tapís. Sempre li ha agradat seure allà a trenc d’alba i sentir els raigs de sol tebis que badallen a la tímida aurora. Amb la pinta d’or s’ha entregat una infinitat de vegades al ritual de desenredar i pentinar els cabells sedosos revolts després de la nit.
Continua nedant, s’acosta a una riba d’aspra sorra, surt fora. No vol marxar sense acomiadar-se de les seves petites amigues les plomoses i delicades pulsatil•les que creixen a l’abric d’unes penyes, en un petit desnivell herbós i humit. Agafa una de les flors porpra amb delicadesa, la contempla, l’anomenen la flor del vent perquè s’obre quan bufa l’aire, però en aquesta ocasió s’ha obert davant el frec dels seus dits. L’enfila sobre la seva orella entre els cabells i la trena platejada. Contempla meravellada un cop més aquelles prades verdes que envolten les aigües i s’allunyen cap als turons. En l’última lluna plena eren fangoses, marrons, desproveïdes de vida; només les grans taques, blanques i arrodonides, de les últimes clapes de neu destacaven sobre la superfície, i les roques sempiternes, assemblant-se a la vasta pell d’un animal mitològic. Però la naturalesa s’afanya en aquelles latituds gelades, de minsos estius, per complir el seu cicle vital; tot just la neu desapareix les tiges verdes emergeixen amb força cap a la superfície.
Torna al llac, s’ajeu d’esquenes sobre l’aigua i contempla la immensitat de la volta celeste que la cobreix. Les estrelles es van extingint bufades per una boca invisible. Els cims nevats envolten i protegeixen aquell paradís. Les aigües l’acullen i la bressen, un aire d’infinitud embolcalla l’instant, llances d’or apareixen per l’est anunciant el dia nou. És l’hora! Respira profundament i es transforma en una granota verda com una fulla, verda com els seus ulls. Llisca per una petita corrent d’aigua que, abandonant l’immens llac, es dirigeix al sud”.

El llac de Lanós és un lloc misteriós, un enclavament màgic d’especial rellevància en les tradicions i llegendes del Pirineu. L’insigne, i gran poeta, Jacint Verdaguer el nomena en la seva colossal obra Canigó. És el lloc de procedència de una de les dones d’aigua, la qual ofereix un present a Gentil i Flordeneu…

LA DE LANÓS
Sols per fer-vos un present,
de llevant fins a ponent
he seguit la terra mia;
vos ne porto una arpa d’or
que fa passar la tristor,
que fa venir l’alegria.
Cada colp que la toqueu
vos hi respondrà una veu,
la veu de l’ànima mia.

Fragment de Canigó – Cant VI, Nuviatge